El passat 25 de gener d’enguany, la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Palamós van organitzar una xerrada dins el cicle de conferències “Pesca i Ciència” per a donar a conèixer els resultats de diversos estudis als vedats de pesca que es troben als fons de plataforma, davant la costa empordanesa. Els resultats són encoratjadors fins al punt que a la presentació vàrem poder sentir alguns pescadors defensant la creació de reserves marines on no es pugui pescar.

Aquest és un canvi que feia temps que esperàvem, ja que fins ara el sector pesquer ha estat, en general, contrari a la creació de reserves. Però anem a pams.

Quines són les eines més habituals que s’han utilitzat per a la conservació dels recursos pesquers?

Bàsicament, són de tres tipus: la veda parcial i la reducció de pressió pesquera, els mètodes selectius i la veda total o reserva.

Veda parcial

La veda parcial consisteixen a reduir la pressió temporalment en una zona pesquera determinada. Aquestes són les mesures més usuals avui en dia. Durant uns dies, setmanes o mesos, els pescadors no surten al mar a fer la seva feina, donant un temps als estocs de peixos per a recuperar-se. Els seus efectes són de curta durada, i en general no estan servint per a aturar la davallada continua i a llarg terme dels estocs de peixos. La majoria de les espècies marines estan sobreexplotades i aquesta és la primera mesura que s’aplica per intentar frenar la davallada.

Reducció pesquera

Una variant de la veda parcial per a recuperar els estocs és limitar els dies que els pescadors poden sortir a mar. Aquesta és una de les eines afavorides dels reguladors europeus. L’impacte és temporal també, ja que després de les vedes la pressió torna a ser alta i ràpidament es captura l’estoc augmentat de peix.

Una altra opció és la retirada de llicències de pesca o de potència de barques, sovint amb una indemnització pels afectats. Aquest és un mètode molt efectiu i durador, ja que treu pressió real a llarg terme. La sobreexplotació és bàsicament fruit de l’increment de l’esforç pesquer, de més potencia de barques i més tecnologia, i tot plegat ha dut a la pesca i extracció per sobre de la capacitat biològica dels estocs per a recuperar-se.

Mètodes selectius

Un altre grup de mesures molt importants i efectives són la utilització de mètodes selectius, per exemple augmentant el forat de malla de les xarxes d’arrossegament de 40 mm a 50 mm de llum. Aquest és un mètode que s’ha comprovat molt efectiu per algunes espècies. L’increment del forat permet que s’escapin peixos que estan a punt per criar i, per tant, ajuden a la recuperació de l’estoc. Un altre problema és que alguns tipus de pesca poc selectius, com l’arrossegament, els palangres i les xarxes fantasmes, capturen grans quantitats d’espècies no comercials, tant de peixos sense valor econòmic, com d’aus, mamífers o tortugues. Una major selectivitat de la pesca permet reduir aquestes captures accidentals i ajuda a conservar una comunitat més estable i rica.

Veda total

El darrer grup de mesures de conservació és la delimitació de zones protegides, amb una veda total, sense pesca de cap mena i de caràcter permanent. A Catalunya hi ha una xarxa molt extensa de reserves de fondària, per a gestionar la pesca de lluç, escamarlà i gamba principalment, i algunes reserves petites al litoral, però de gran impacte, com són les reserves de les Medes i el Cap de Creus, que estan regulades per llei.

Efectes positius, però no suficients

L’efecte de les reserves també és considerable, i no només permeten conservar el recurs pesquer concret sinó tota la comunitat d’espècies acompanyants i les seves funcions ecosistèmiques.

A les presentacions dels investigadors de la Universitat de Girona ens van ensenyar com les reserves de lluç, roger i escamarlà, permetien l’augment mitjà de la talla de peixos que viuen dins la reserva, i també la seva densitat, arribant-se a detectar densitats de peix i marisc fins a 10 vegades més altes dins les reserves que fora d’elles. Aquesta major densitat té un efecte extraordinari a les zones properes a les reserves, i els investigadors han demostrat com fins a 5 km de les reserves les captures són més altes que a les zones sense reserves, multiplicant-se fins a 5 vegades gràcies a la protecció.

Els avantatges de les zones de veda són importants i quantificables, amb un balanç molt positiu, però malauradament no estan encara revertint la tendència general de les poblacions i les captures pesqueres a tot el territori marí català. A les zones protegides les tendències negatives es frenen o fins i tot s’inverteixen localment, però no prou encara per a ser les úniques mesures necessàries per a la gestió marina catalana. Les reserves són necessàries però no suficients.

Aposta per zones de veda, una tasca de tots

Personalment, l’impacte de la jornada va ser sentir explicar a alguns pescadors d’arrossegament com les reserves els ha millorat la seva qualitat de vida, ara pesquen més, a millor preu i treballant menys. Han recuperat temps per dedicar a la família i la feina ha deixat de ser esclavitzant.

Aquí cal també agrair la feina d’alguns polítics, com el director general de pesca, el Sr. Sergi Tudela, que han estat valents d’aplicar polítiques de gestió innovadores, que van més enllà de les polítiques europees bàsicament centrades en la reducció d’hores de pesca. Catalunya s’ha emmirallat en països més valents en gestió pesquera, principalment de l’esfera angloparlant com són Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i el Canadà que han aplicat xarxes de reserves, com les que nosaltres ara estem demostrant que són efectives.

Pensem que aquesta és la feina dels polítics, aplicar polítiques que afavoreixin el bé comú i no que siguin només defensors corporatius dels seus clients sectorials. Defensant els interessos dels pescadors actuals, sense pensar en tot el país i les generacions futures, no porta enlloc. Cal treballar per a tots, pels pescadors i per la societat en general.

30×30 … i més!

Ara que els organismes internacionals s’han posat d’acord en establir que el planeta necessita una protecció del 30% dels seus ecosistemes per a poder funcionar mínimament i sustentar l’espècie humana, també és l’hora de ser valent i treballar per la creació de zones de veda que protegeixin el 30% de les aigües litorals. Reserves com les illes Medes i el Cap de Creus han demostrat que petites zones sense pesca permeten una recuperació espectacular de les poblacions de peixos i que aquests es pesquen a les zones perimetrals afavorint als mateixos pescadors que han sacrificat no pescar en una zona determinada.

Les reserves de lluç i escamarlà, dins la seva dificultat, són “fàcils” de crear. Només el col·lectiu de pescadors d’arrossegament hi tenia accés anteriorment i, per tant, negociant amb un sol col·lectiu s’han pogut dur a terme. Les reserves litorals i les seves regulacions afecten a la pesca d’arts menors, als pescadors esportius, als pescadors de fusell, als submarinistes, a la nàutica i a tants altres col·lectius que gaudeixen i viuen al litoral.

Les zones de veda funcionen, la pesca augmenta, els ecosistemes milloren i es tornen més resilients. Ara és l’hora de treballar per crear més reserves.

Fa pocs dies uns quants bussejadors vàrem sortir per fer una cabussada a un d’aquests llocs on anem poc sovint, el Puig de la Sardina, un petit turó submarí que hi ha davant l’illa Pedrosa, al mig dels penya-segats del Montgrí. Érem l’Andreu, en Boris, la Patrícia, en Bep i jo. Per mi, era la primera vegada que anava a aquest lloc i tenia moltes esperances de fer-hi una bona immersió. Malauradament, no va anar tan bé arran del que ens hi vàrem trobar.

El Puig de la Sardina es troba a un fons màxim de 40 metres a la seva base i puja fins als 14 metres sota la superfície. Hi ha una boia submergida i, per tant, si no saps les coordenades exactes és molt difícil de trobar. Aquest dia no ens va costar gens, ja hi havia uns pescadors submarins ocupant la boia. En aquell moment ja estaven tornant a la barca per plegar. Duien alguna peça grossa i ja vaig pensar que era una peça menys que veuríem nosaltres a les aigües del Puig de la Sardina.

Igual que la caça a terra, la caça sota l’aigua ens impedeix de veure aquella fauna que tant apreciem els naturalistes i que ens agradaria compartir amb tothom. La caça sempre m’ha semblat una activitat egoista que només gaudeix el que la practica i que perjudica la resta.

Ens preparem i ens tirem a l’aigua amb les nostres càmeres, el nostre estri imprescindible per documentar tot allò que veiem. Baixem pel cap de la boia, fins a la seva base i continuem baixant fins als 35 metres, prop de la base del turó del Puig de la Sardina.

Allà el fons és un hàbitat normalment molt interessant: el coral·ligen. Es tracta d’un entorn on la pedra es troba recoberta de gorgònies i altres colònies d’animals filtradors, algues incrustants, i sovint un entorn ple de forats i petits túnels que són plens de crustacis peixos i encara més invertebrats. Normalment, aquesta és una zona de molt alta diversitat i sensible a la sedimentació i a la destrucció dels seus habitants fixats a la seva superfície.

Primera parada al Puig de la Sardina

Aquest dia l’espectacle era trist. Aquella diversitat esperada al Puig de la Sardina es trobava recoberta per una alga invasora, la Womersleyella setacea, una alga vermella arribada dels seus orígens tropicals i que des dels anys vuitanta va colonitzant les aigües mediterrànies. Aquesta alga forma una teranyina espessa i curta sobre tots els animals i algues del coral·ligen, fixant sediments i ofegant els seus habitants.

Al Puig de la Sardina hi vam trobar diverses colònies de Pentapora fascialis, una colònia d’animalons anomenats briozous que forma unes estructures globulars molt delicades i molt sensibles als cops de les aletes dels submarinistes maldestres. És una espècie de les considerades indicadores, ja que té uns requisits força estrictes i desapareix quan l’entorn es comença a degradar.

A les fotografies es poden diferenciar unes estructures taronges, que són el poc que es veu del briozou, la massa rosada és l’alga invasora que l’ofega. Aquí podeu comparar-ho amb la Pentapora en un fons de coral·ligen no envaït per l’alga vermella.

Passa ràpidament el temps a 35 metres i ens comencem a saturar de nitrogen, és hora de posar-se en marxa per no haver d’entrar en deco. Iniciem la pujada un xic tocats, no és agradable veure com ambients normalment bonics es comencen a degradar per una espècie invasora, en aquest cas una alga vermella que se sospita que ha arribat en el casc i les sentines dels grans bucs mercants que van i venen per tots els oceans, carregant espècies lluny de la costa catalana i portant-los fins aquí de forma involuntària, normalment.

Darrera parada al Puig de les Sardines

Amb quatre cops d’aletes pugem als 25 de fondària, on hem de trobar la colònia de gorgònies grogues i morades Paramuricea clavata que recobreixen aquelles parets tocades per corrents que porten nutrients en suspensió i alimenten els petits individus que formen part de la colònia que és en realitat una gorgònia. Però aquest dia, i per segon cop, ens enduem una desagradable sorpresa: les gorgònies estan mig mortes i algunes mates estan completament mortes.

Vegeu l’aspecte d’una colònia de gorgònia sana, amb els seus constituents, els animalons individuals que formen una colònia, oberts i estenent els seus tentacles per capturar el seu menjar.

Les colònies de gorgònies formen un dels paisatges més bonics dels nostres fons. Les grans mates es disposen travessades als corrents principals i filtren tones i tones d’aigua de mar que les travessa, netejant l’aigua i fent-la més transparent. Ja fa anys que estan patint la pressió d’invasions d’algues brunes en algun moment de l’any, també pateixen la pujada de la temperatura de l’aigua que aquest any ha tornat a batre un rècord al parc de les Medes i Montgrí amb una temperatura registrada de 27,5 °C. En pocs anys no ens quedaran colònies de gorgònies si seguim a aquest pas. El mar es degrada i no estem fent res per protegir-lo, ni els minúsculs parcs de la costa catalana serveixen per protegir les gorgònies.

Arribem als 45 minuts d’immersió al Puig de la Sardina i l’aire s’acaba, és hora de sortir, decebuts i pensant què podem fer per revertir aquesta situació. De moment decidim publicar les fotografies de la immersió, ben segur que podem ajudar a fer públic un problema que quasi ningú veu, ja que es produeix allà on la gent no va i no veu. Però, en canvi, sí que tots ens servim del mar, per navegar, banyar-nos o menjar-nos els aliments que ens proporciona. Temo que en pocs anys pensarem amb nostàlgia en aquell mar que vàrem conèixer anys enrere.

Ara per ara, ho expliquem, rondinem i continuem reclamant parcs efectius. Cal començar a reclamar que un 30% dels nostres mars estiguin completament protegits tal com recomanen les Nacions Unides, la comunitat científica, la Unió Europea i tants organismes de pes. Això ho hem de canviar.

A Catalunya, en el debat sobre els parcs eòlics marins, vivim una situació que alguns perceben com a dicotòmica: o resolem l’emergència climàtica o protegim la biodiversitat. A la fundació Alive pensem que les dues han d’anar juntes per força. La destrucció de la biodiversitat i dels hàbitats només empitjora la resiliència dels ecosistemes i dels fluxos de carbó i, per tant, empitjora la perspectiva d’un canvi climàtic amb conseqüències més greus per la humanitat. La conservació de la biodiversitat forma part de la solució de l’emergència climàtica que patim, no considerar-ho així fa el problema més gran.

A la Mar d’Empordà, davant la costa Brava, ja s’han presentat 4 projectes de parcs eòlics marins que esperen autorització per instal·lar centenars de molins de fins a 250 metres d’altura sobre unes plataformes flotants que anirien subjectes al fons mitjançant unes cadenes i unes àncores gegantines.

En el debat sovint es dona per fet que els parcs eòlics s’han d’autoritzar per ajudar a resoldre l’emergència pel canvi climàtic i que únicament hauríem de mitigar el seu impacte al mínim possible sense posar els parcs en dubte. La qüestió és que l’impacte d’aquests parcs eòlics marins podria ser tan gran que superi els beneficis en reducció d’emissió de CO₂ que els mateixos parcs generen, i que és el principal argument per justificar els parcs eòlics marins.

La zona on es vol instal·lar els 4 parcs es troben a sobre o molt a prop de 5 àrees protegides:

• Dues reserves marines (ZEPIM, LIC i ZEPA ES5120007 Cap de Creus; ZEPIM, LIC i ZEPA ES5120016 El Montgrí, Les Medes, El Baix Ter)
• Un Lloc d’Importància Comunitària (LIC “Sistema de Canons Submarins Occidentals del Golf de Lleó”)
• El “Corredor de Migració de Cetacis del Mediterràni” declarat Àrea Marina Protegida pel Ministerio para la Transición Ecológica el 2018
• Una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA ES0000514 “Espai Marí de l’Empordà”).
• Una àmplia zona Natura 2000 de la Badia de Roses (zona marítima dels Aiguamolls de l’Empordà), per on es desplegarien els cables del transport d’electricitat fins a l’estació terrestre.

Es tracta d’una zona amb uns fons excepcionals, amb comunitats de coralls blancs i zones de cria i reclutament de moltes espècies de peixos i invertebrats.

Ara tot just comencem a entendre alguns aspectes de l’ecologia d’aquesta zona, on es donen uns corrents marins i unes cascades marines que afavoreixen que hi hagi una de les biodiversitats marines més altes de tota la Mediterrània. Aquí s’hi concentra fins a un 50% de tota la biodiversitat de la Mediterrània i s’hi troben fins a un 70% dels hàbitats de la xarxa Natura 2000 representats. Això juntament amb una gran productivitat biològica i una localització estratègica, fa d’aquesta zona un corredor de vital importància per a les balenes, pels ocells i per a molts peixos. També hi trobem les concentracions més altes d’ous i larves d’anxova del litoral català i tants altres paràmetres que la fan única.

La instal·lació dels molins dels parcs eòlics marins necessita unes cadenes i àncores de grans dimensions. Els científics calculen que aquestes cadenes oscil·laran i s’arrossegaran fins a uns 70 m pel fons del mar, destruint tot el que toquin i aixecant grans quantitats de sediments del fons. Això implicarà un important increment de la terbolesa, que afectarà la producció biològica de l’aigua i de retruc a les poblacions de gambes, lluços, krill, balenes i tantes altres espècies. Els impactes dels parcs eòlics marins no es poden quantificar actualment, no en tenim prou informació de la zona, però no serà menor, disminuirà la resiliència de l’ecosistema i pot afectar els fluxos d’absorció de CO₂ del mateix sistema, fent inútil l’estalvi en CO₂ que podem aconseguir amb els parcs eòlics marins.

El soroll i les emissions electromagnètiques dels parcs eòlics pot afectar greument a les balenes, dofins i tortugues. Les aspes dels molins són un greu perill per les aus com la baldriga balear, una de les aus més amenaçades de la Mediterrània i que s’alimenta en aquesta zona.

A més hi hauria l’impacte en ports (caldrà fins i tot ampliar-los per rebre la flota de manteniment dels parcs eòlics), estacions de recepció, línies d’alta tensió i altres infraestructures que cal instal·lar a terra.

I òbviament cal no oblidar l’impacte estètic en una zona que gira gran part de la seva economia en el turisme i el paisatge.

Els nostres científics demanen que fem una anàlisi ecosistèmica d’una infraestructura com aquesta, no ens quedem en l’anàlisi de les coses més obvies i superficials. Actualment, la zona es considera no apta per aquest tipus d’infraestructures, però ja treballen per canviar-ho sense l’anàlisi ecosistèmica adequada.

Els científics demanen que de moment només s’autoritzin plantes pilot amb 2 o 3 molins per estudiar els impactes, i que s’obri el marc mental per instal·lar els parcs eòlics marins més al sud, en zones que pot ser des del punt de vista de vent no serien tan productives com les de la Costa Brava, però sí que són comparables a altres zones on ja s’instal·len parcs eòlics marins i on previsiblement el seu impacte seria extremadament menor.

El Mar d’Empordà reuneix uns valors ecològics excepcionals, reconeguts per les múltiples zones protegides que hi ha. Però tampoc ens deixem enganyar per uns límits cartogràfics, els ocells i les balenes no migren només a un cantó del límit d’una reserva i els processos ecològics no es donen a l’interior dels polígons d’una àrea protegida i s’extingeixen automàticament fora el límit.

Si el Mar d’Empordà concentra tantes zones protegides és perquè l’ecosistema de tota la zona és de vital importància. La conservació de la seva funcionalitat ecològica i de la seva biodiversitat és el millor actiu per la lluita contra el canvi climàtic i per a la sostenibilitat de la societat humana que en depèn.