El planeta té actualment dos reptes molt importants davant seu; una crisi de biodiversitat i una crisi climàtica.

La primera és deguda a la pèrdua constant d’espècies i a l’empobriment dels nostres hàbitats i ecosistemes que es van simplificant i van perdent capacitats. Un planeta empobrit té menys capacitat de produir els serveis necessaris per a la humanitat; aire i aigua nets, aliments, espais de lleure, habitatge, seguretat, etc. L’altra crisi, la climàtica, està molt interrelacionada amb la primera, i també té un origen humà.

Des de finals del segle XIX la concentració de CO₂ a l’atmosfera ha pujat d’unes 280 ppm a 420 ppm (parts per milió). L’efecte hivernacle combinat d’aquest CO₂ i del metà, que també generem en grans quantitats, han fet que la temperatura de la terra ja hagi pujat 1 °C en el mateix període.

Actualment, l’escalfament es va accelerant i l’increment és de 0,2 °C per dècada. Per això hi ha tots aquests pactes per ser neutres en la producció de carboni en els pròxims anys i no passar d’una pujada d’1,5 °C en la temperatura global. Aquesta fita sembla molt difícil d’assolir i molts científics calculen que ens acostem més aviat als 2 °C de pujada per l’any 2050 tot i que aconseguim ser neutres en carboni

Hi ha dues posicions extremes, amb els seus graus entremitjos, en com podem afrontar aquest repte en un futur immediat. En una banda hi ha els tecno optimistes que creuen que crearem les tecnologies adequades per reduir i eliminar l’excés de CO₂ de l’atmosfera sense haver de canviar gairebé res dels nostres hàbits. I de l’altre, hi ha els que creuen que la tecnologia no ens salvarà i que hem de canviar radicalment els nostres costums per reduir el consum d’energia i materials que provoquen la generació de tot aquest CO₂.
Probablement, la realitat estigui en un punt intermedi, però us vull fer arribar algunes consideracions per entendre millor per on podem anar aquests pròxims anys.

Recentment, s’ha presentat a Islàndia un nou projecte de captura de CO₂ atmosfèric que eliminarà 36.000 tones de CO₂ anualment de l’atmosfera. Aquest CO₂ es barrejarà amb aigua i s’injectarà al subsol on reaccionarà amb el basalt per transformar-se en una roca carbonatada i fixar el carboni definitivament.

La tecnologia ha estat provada els darrers anys amb una planta pilot 10 vegades més petita i, de fet, ja pensen en una planta 10 vegades més gran que la que ara es comença a construir.

A un ritme de 36.000 tones/any calen 1.000.000 de plantes, com la que ara es comença a construir, per ser neutres en carboni si no reduïm la generació de CO₂ que tenim actualment. Aquesta nova planta tindrà un cost aproximat de 1.000 US $ per tona de carboni segrestat, que si es multiplica per 36.000 i per 1.000.000 ens dona el cost total que pot tenir ser neutres en carboni amb aquesta tecnologia. La resposta és un 36 seguit de 12 zeros (bilions) anuals de cost!

Tot i que aquesta tecnologia segur que esdevindrà més competitiva, i assumint que pugui baixar a 100 US $ per tona, continua sent un cost altíssim. A més, ens hauríem d’imaginar la superfície de terreny que ocuparan 1 milió d’aquestes plantes i els problemes geològics que crearan a les seves comunitats veïnes com ja vam veure a Catalunya amb els terratrèmols originats pel projecte Castor.

Hi ha tecnologies alternatives més barates, com la reforestació de boscos, però que tenen un límit també en la superfície que podríem arribar a reconvertir en boscos.

Si comptem que els costos de treure el CO₂ de l’atmosfera són tan alts, em pregunto, no seria més fàcil no emetre tot aquest CO₂ que ja es troba fixat en el subsol en forma de petroli?
La indústria del petroli no hauria d’assumir en el seu preu el cost real d’emetre CO₂ a l’atmosfera?
Si en lloc de ser una indústria subvencionada fos una indústria que assumís el seu cost real la mateixa economia dels mercats energètics ja buscaria alternatives més barates i menys contaminants, i els mateixos usuaris finals també miraríem d’utilitzar fons sostenibles i reduiríem el consum global d’energia.

És cert, existeixen tecnologies que poden eliminar el CO₂ de l’atmosfera, però el més econòmic i viable encara és reduir el consum de derivats del petroli, potenciar les energies renovables, reduir el consum d’energia global amb mesures d’estalvi, accelerar l’electrificació de l’economia, i canviar les polítiques econòmiques que subvencionen els sectors de l’economia més contaminants.

A la Fundació Alive estem fent recerca en l’àmbit on es troben la crisi de biodiversitat i la crisi climàtica amb els nostres estudis sobre la capacitat dels prats marins de fanerògames (grams i posidònies) per capturar i emmagatzemar CO₂ atmosfèric. És el nostre granet de sorra a fer aquest planeta més habitable.

Un article publicat a la prestigiosa revista Science aquest mes de maig ha posat en primera plana la toxicitat de les cremes solars per a l’ecosistema marí. Els seus autors són Bill Mitch i Djordje Vuckovic, professor i doctorand d’enginyeria ambiental i civil de la reconeguda Universitat de Stanford.

Ja fa anys que sabem que alguns compostos de les cremes solars són tòxics per la fauna i flora dels nostres oceans. I per culpa de les 14.000 tones de cremes solars que arriben al mar anualment el 40% dels esculls de coralls litorals han començat un procés de degradació.

Els governs de les Illes Verges, Palau, Aruba i Hawaii ja han aprovat, entre el 2015 i el 2018, diverses legislacions per prohibir alguns dels compostos més tòxics de les cremes solars com són l’oxibenzona i l’octinoxat. Els seus efectes van més enllà dels coralls, i també afecten les anemones i fins i tot alguns ocells aquàtics, en els quals s’han trobat els compostos tòxics en els ous d’aquestes aus que nidifiquen al parc nacional de Doñana. Els seus efectes tòxics encara s’estan estudiant tant en humans com al medi ambient i, com sovint passa en la ciència, en unes primeres etapes d’un nou descobriment hi ha molts sectors que posen en dubte aquests estudis.

Un pas més en la investigació de les cremes solars

Ara el nou estudi va una mica més enllà i no només recull l’efecte tòxic d’aquests compostos sinó que a més n’explica el mecanisme biològic. L’estudi publicat a Science detalla que els coralls i les anemones absorbeixen l’oxibenzona i transformen aquesta molècula en una fototoxina, una altra molècula que només és tòxica en presència de la llum.

Els investigadors van criar anemones en presència de l’oxibenzona en dos grups diferents, un amb presència de llum diàriament i un altre en la foscor. El grup d’anemones amb presència de llum moria abans de disset dies i del grup a fosques no hi havia cap baixa durant les 3 setmanes que durava l’experiment. Els éssers vius tenim diversos mecanismes de defensa davant dels contaminants. Un d’aquests mecanismes és la modificació de les molècules de contaminants tot afegint una molècula de sucre al contaminant per fer-lo més soluble i així el cos el pot expulsar més fàcilment. En aquest cas sembla que en afegir aquesta molècula de sucre a la molècula de l’oxibenzona la transforma en una molècula més tòxica que la molècula original.

Els investigadors de Stanford han demostrat que les cèl·lules humanes també poden transformar l’oxibenzona en la seva variant més tòxica i fotosensible, però que aquesta no seria tòxica dins el nostre cos on no arriba a la llum, però sí que ho podria a ser a la nostra pell exposada a la llum solar. Tot i que alguns fabricants de cremes solars ja han començat a comercialitzar cremes lliures d’oxibenzona, estan utilitzant molècules similars per a substituir-les. Aquestes noves molècules són semblants en estructura a les que s’estan retirant i podrien patir el mateix procés de modificació i transformació en una fototoxina només tòxica en presència de la llum.

Calen més estudis per anar confirmant aquestes troballes, però aquesta podria ser una de les vies amb les quals podem entendre la pèrdua de diversitat dels nostres mars. Concretament, la nostra costa pateix una freqüentació massiva de turisme a l’estiu que usa cremes solars i que, per tant, aboquen tones de compostos químics artificials cada any a les nostres aigües i això ens permetria començar a explicar la pèrdua de diversitat en musclos, petxines, pops i peixos que pateix la nostra costa.

A la Fundació Alive promovem la recerca que ens ha de permetre descobrir aquests mecanismes de degradació dels nostres ecosistemes i espècies i posteriorment poder proposar actuacions de millora per un ús més sostenible de la nostra mar.