Fa pocs dies uns quants bussejadors vàrem sortir per fer una cabussada a un d’aquests llocs on anem poc sovint, el Puig de la Sardina, un petit turó submarí que hi ha davant l’illa Pedrosa, al mig dels penya-segats del Montgrí. Érem l’Andreu, en Boris, la Patrícia, en Bep i jo. Per mi, era la primera vegada que anava a aquest lloc i tenia moltes esperances de fer-hi una bona immersió. Malauradament, no va anar tan bé arran del que ens hi vàrem trobar.

El Puig de la Sardina es troba a un fons màxim de 40 metres a la seva base i puja fins als 14 metres sota la superfície. Hi ha una boia submergida i, per tant, si no saps les coordenades exactes és molt difícil de trobar. Aquest dia no ens va costar gens, ja hi havia uns pescadors submarins ocupant la boia. En aquell moment ja estaven tornant a la barca per plegar. Duien alguna peça grossa i ja vaig pensar que era una peça menys que veuríem nosaltres a les aigües del Puig de la Sardina.

Igual que la caça a terra, la caça sota l’aigua ens impedeix de veure aquella fauna que tant apreciem els naturalistes i que ens agradaria compartir amb tothom. La caça sempre m’ha semblat una activitat egoista que només gaudeix el que la practica i que perjudica la resta.

Ens preparem i ens tirem a l’aigua amb les nostres càmeres, el nostre estri imprescindible per documentar tot allò que veiem. Baixem pel cap de la boia, fins a la seva base i continuem baixant fins als 35 metres, prop de la base del turó del Puig de la Sardina.

Allà el fons és un hàbitat normalment molt interessant: el coral·ligen. Es tracta d’un entorn on la pedra es troba recoberta de gorgònies i altres colònies d’animals filtradors, algues incrustants, i sovint un entorn ple de forats i petits túnels que són plens de crustacis peixos i encara més invertebrats. Normalment, aquesta és una zona de molt alta diversitat i sensible a la sedimentació i a la destrucció dels seus habitants fixats a la seva superfície.

Primera parada al Puig de la Sardina

Aquest dia l’espectacle era trist. Aquella diversitat esperada al Puig de la Sardina es trobava recoberta per una alga invasora, la Womersleyella setacea, una alga vermella arribada dels seus orígens tropicals i que des dels anys vuitanta va colonitzant les aigües mediterrànies. Aquesta alga forma una teranyina espessa i curta sobre tots els animals i algues del coral·ligen, fixant sediments i ofegant els seus habitants.

Al Puig de la Sardina hi vam trobar diverses colònies de Pentapora fascialis, una colònia d’animalons anomenats briozous que forma unes estructures globulars molt delicades i molt sensibles als cops de les aletes dels submarinistes maldestres. És una espècie de les considerades indicadores, ja que té uns requisits força estrictes i desapareix quan l’entorn es comença a degradar.

A les fotografies es poden diferenciar unes estructures taronges, que són el poc que es veu del briozou, la massa rosada és l’alga invasora que l’ofega. Aquí podeu comparar-ho amb la Pentapora en un fons de coral·ligen no envaït per l’alga vermella.

Passa ràpidament el temps a 35 metres i ens comencem a saturar de nitrogen, és hora de posar-se en marxa per no haver d’entrar en deco. Iniciem la pujada un xic tocats, no és agradable veure com ambients normalment bonics es comencen a degradar per una espècie invasora, en aquest cas una alga vermella que se sospita que ha arribat en el casc i les sentines dels grans bucs mercants que van i venen per tots els oceans, carregant espècies lluny de la costa catalana i portant-los fins aquí de forma involuntària, normalment.

Darrera parada al Puig de les Sardines

Amb quatre cops d’aletes pugem als 25 de fondària, on hem de trobar la colònia de gorgònies grogues i morades Paramuricea clavata que recobreixen aquelles parets tocades per corrents que porten nutrients en suspensió i alimenten els petits individus que formen part de la colònia que és en realitat una gorgònia. Però aquest dia, i per segon cop, ens enduem una desagradable sorpresa: les gorgònies estan mig mortes i algunes mates estan completament mortes.

Vegeu l’aspecte d’una colònia de gorgònia sana, amb els seus constituents, els animalons individuals que formen una colònia, oberts i estenent els seus tentacles per capturar el seu menjar.

Les colònies de gorgònies formen un dels paisatges més bonics dels nostres fons. Les grans mates es disposen travessades als corrents principals i filtren tones i tones d’aigua de mar que les travessa, netejant l’aigua i fent-la més transparent. Ja fa anys que estan patint la pressió d’invasions d’algues brunes en algun moment de l’any, també pateixen la pujada de la temperatura de l’aigua que aquest any ha tornat a batre un rècord al parc de les Medes i Montgrí amb una temperatura registrada de 27,5 °C. En pocs anys no ens quedaran colònies de gorgònies si seguim a aquest pas. El mar es degrada i no estem fent res per protegir-lo, ni els minúsculs parcs de la costa catalana serveixen per protegir les gorgònies.

Arribem als 45 minuts d’immersió al Puig de la Sardina i l’aire s’acaba, és hora de sortir, decebuts i pensant què podem fer per revertir aquesta situació. De moment decidim publicar les fotografies de la immersió, ben segur que podem ajudar a fer públic un problema que quasi ningú veu, ja que es produeix allà on la gent no va i no veu. Però, en canvi, sí que tots ens servim del mar, per navegar, banyar-nos o menjar-nos els aliments que ens proporciona. Temo que en pocs anys pensarem amb nostàlgia en aquell mar que vàrem conèixer anys enrere.

Ara per ara, ho expliquem, rondinem i continuem reclamant parcs efectius. Cal començar a reclamar que un 30% dels nostres mars estiguin completament protegits tal com recomanen les Nacions Unides, la comunitat científica, la Unió Europea i tants organismes de pes. Això ho hem de canviar.

Alive Fundació, com a entitat amb objectius conservacionistes centrats en el medi marí, insistim en aspectes del PRUG del Cap de Creus que es troben en una situació millorable en l’esborrany presentat en la sessió informativa dins el marc de la participació ciutadana:

Augmentar la superfície de no pesca

La superfície de zones de no pesca (ZNP) resulta clarament insuficient pels objectius europeus establerts d’assolir el 10% de la protecció total del medi marí.

Com s’ha descrit en anteriors aportacions, la Unió Europea ha adquirit el compromís que a l’any 2030, com a mínim el 10% dels mars i oceans tinguin la consideració de protecció total i, per tant, siguin zones de no pesca. Tot i que la proposta del PRUG augmenta en 246 ha les zones de no pesca ( sumant la RNI, ZDN i àrees de foment de l’EA), aquesta xifra no assoleix el compromís mínim.

Considerem que el PRUG, en un moment com l’actual, on Europa pren compromisos proteccionistes, té la obligació de ser més ambiciós i contribuir a assolir aquest percentatge àmpliament. Per això, és necessari que el PRUG sigui un exemple d’estratègia i posicionament proteccionista, orientant-nos cap a una societat més respectuosa amb el medi.

Per aquest motiu, creiem que el PRUG ha de determinar que les ZNP abastin la totalitat de les tres RNP ja establertes. I que, el PRUG resultant no ha de sotmetre’s a pressions del sector per a la reducció de la proposta de mínims que contempla l’actual esborrany.

També ens mostrem a favor de limitar la pesca submarina d’una manera estricta en tot l’àmbit marí del parc.

El PRUG ha de vetllar per la reducció de la velocitat

En general, les velocitats permeses a l’interior de l’àmbit marí haurien de respondre a la velocitat mínima de control de l’embarcació. També considerem molt positiva la prohibició total i explícita del trànsit de motos aquàtiques a l’interior de l’àmbit marí del parc. Aquests vehicles resulten molt sorollosos i molestos per la fauna marina i per les persones que gaudeixen del parc en harmonia amb la natura que ofereix.

Considerem que per a practicar esports de velocitat hi ha altres entorns naturals mancats de protecció que, ara per ara, ho permeten legalment. Per tant, no entendríem que el PRUG no inclogués la prohibició de motos aquàtiques així com altes velocitats d’embarcacions en la seva versió d’aprovació.

Pel compliment del PRUG cal la vigilància i informació.

Un dels aspectes fonamentals per al compliment del PRUG és que els usuaris estiguin informats. Per això, cal que estigui senyalitzat correctament, com l’abalisament de les ZNP, però també cal dotar  d’opcions informatives efectives per a tots els usuaris.

Volem posar èmfasi a un dels punts que considerem més rellevants pel compliment del PRUG: la vigilància. En la valoració de les aportacions rebudes en el marc de la consulta pública prèvia a l’elaboració del PRUG  es respon en reiterades ocasions que “el PRUG estableix que s’ha de realitzar un Pla d’inspecció i vigilància de l’espai de forma coordinada amb tots els cossos de vigilància que actuen en el medi marí: Cos d’Agents Rurals, Policia Marítima de Mossos d’Esquadra, Inspecció pesquera i Policia Local”, que el pla “haurà de ser escrit, amb objectius quantitatius explícits i avaluable” i que “no es possible que el Parc Natural disposi d’un cos propi de vigilància (…)”.

Tanmateix, considerem molt rellevant, per a la bona implantació de les actuacions del PRUG, incidir en la necessitat de disposar d’uns agents que siguin -i es facin – presents 24h a l’espai marítim del parc, independentment del cos al que donin servei. La implantació de les actuacions requerirà inevitablement de supervisió i vigilància, inicialment a mode d’informació, i transcorregut un temps, a mode de sancions, si s’escau. Per això considerem que les explicacions i el desenvolupament d’aquest punt és clarament insuficient, i que cal establir la previsió clara i ambiciosa de necessitats de recursos destinats a la implementació de la nova normativa del PRUG.

D’aquesta manera, el segon pas seria realitzar el Pla detallat i coordinat amb els cossos de vigilància amb el coneixement previ de les necessitats reals, les mínimes i les ideals, per a la implantació del PRUG, establint objectius quantitatius i qualitatius.

Paral·lelament, creiem que tot i l’existència cossos de vigilància consolidats, caldria incorporar un grup de vigilància propi del parc, tant per tasques informatives com per vigilància, amb l’objectiu de facilitar a la resta de cossos amb autoritat sancionadora les dades i informacions necessàries per fer complir el PRUG.

Per últim, el pla de la vigilància hauria de tenir en compte la temporalitat turística, i per tant, preveure un reforç durant els mesos de major afluència al parc.

A Catalunya, en el debat sobre els parcs eòlics marins, vivim una situació que alguns perceben com a dicotòmica: o resolem l’emergència climàtica o protegim la biodiversitat. A la fundació Alive pensem que les dues han d’anar juntes per força. La destrucció de la biodiversitat i dels hàbitats només empitjora la resiliència dels ecosistemes i dels fluxos de carbó i, per tant, empitjora la perspectiva d’un canvi climàtic amb conseqüències més greus per la humanitat. La conservació de la biodiversitat forma part de la solució de l’emergència climàtica que patim, no considerar-ho així fa el problema més gran.

A la Mar d’Empordà, davant la costa Brava, ja s’han presentat 4 projectes de parcs eòlics marins que esperen autorització per instal·lar centenars de molins de fins a 250 metres d’altura sobre unes plataformes flotants que anirien subjectes al fons mitjançant unes cadenes i unes àncores gegantines.

En el debat sovint es dona per fet que els parcs eòlics s’han d’autoritzar per ajudar a resoldre l’emergència pel canvi climàtic i que únicament hauríem de mitigar el seu impacte al mínim possible sense posar els parcs en dubte. La qüestió és que l’impacte d’aquests parcs eòlics marins podria ser tan gran que superi els beneficis en reducció d’emissió de CO₂ que els mateixos parcs generen, i que és el principal argument per justificar els parcs eòlics marins.

La zona on es vol instal·lar els 4 parcs es troben a sobre o molt a prop de 5 àrees protegides:

• Dues reserves marines (ZEPIM, LIC i ZEPA ES5120007 Cap de Creus; ZEPIM, LIC i ZEPA ES5120016 El Montgrí, Les Medes, El Baix Ter)
• Un Lloc d’Importància Comunitària (LIC “Sistema de Canons Submarins Occidentals del Golf de Lleó”)
• El “Corredor de Migració de Cetacis del Mediterràni” declarat Àrea Marina Protegida pel Ministerio para la Transición Ecológica el 2018
• Una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA ES0000514 “Espai Marí de l’Empordà”).
• Una àmplia zona Natura 2000 de la Badia de Roses (zona marítima dels Aiguamolls de l’Empordà), per on es desplegarien els cables del transport d’electricitat fins a l’estació terrestre.

Es tracta d’una zona amb uns fons excepcionals, amb comunitats de coralls blancs i zones de cria i reclutament de moltes espècies de peixos i invertebrats.

Ara tot just comencem a entendre alguns aspectes de l’ecologia d’aquesta zona, on es donen uns corrents marins i unes cascades marines que afavoreixen que hi hagi una de les biodiversitats marines més altes de tota la Mediterrània. Aquí s’hi concentra fins a un 50% de tota la biodiversitat de la Mediterrània i s’hi troben fins a un 70% dels hàbitats de la xarxa Natura 2000 representats. Això juntament amb una gran productivitat biològica i una localització estratègica, fa d’aquesta zona un corredor de vital importància per a les balenes, pels ocells i per a molts peixos. També hi trobem les concentracions més altes d’ous i larves d’anxova del litoral català i tants altres paràmetres que la fan única.

La instal·lació dels molins dels parcs eòlics marins necessita unes cadenes i àncores de grans dimensions. Els científics calculen que aquestes cadenes oscil·laran i s’arrossegaran fins a uns 70 m pel fons del mar, destruint tot el que toquin i aixecant grans quantitats de sediments del fons. Això implicarà un important increment de la terbolesa, que afectarà la producció biològica de l’aigua i de retruc a les poblacions de gambes, lluços, krill, balenes i tantes altres espècies. Els impactes dels parcs eòlics marins no es poden quantificar actualment, no en tenim prou informació de la zona, però no serà menor, disminuirà la resiliència de l’ecosistema i pot afectar els fluxos d’absorció de CO₂ del mateix sistema, fent inútil l’estalvi en CO₂ que podem aconseguir amb els parcs eòlics marins.

El soroll i les emissions electromagnètiques dels parcs eòlics pot afectar greument a les balenes, dofins i tortugues. Les aspes dels molins són un greu perill per les aus com la baldriga balear, una de les aus més amenaçades de la Mediterrània i que s’alimenta en aquesta zona.

A més hi hauria l’impacte en ports (caldrà fins i tot ampliar-los per rebre la flota de manteniment dels parcs eòlics), estacions de recepció, línies d’alta tensió i altres infraestructures que cal instal·lar a terra.

I òbviament cal no oblidar l’impacte estètic en una zona que gira gran part de la seva economia en el turisme i el paisatge.

Els nostres científics demanen que fem una anàlisi ecosistèmica d’una infraestructura com aquesta, no ens quedem en l’anàlisi de les coses més obvies i superficials. Actualment, la zona es considera no apta per aquest tipus d’infraestructures, però ja treballen per canviar-ho sense l’anàlisi ecosistèmica adequada.

Els científics demanen que de moment només s’autoritzin plantes pilot amb 2 o 3 molins per estudiar els impactes, i que s’obri el marc mental per instal·lar els parcs eòlics marins més al sud, en zones que pot ser des del punt de vista de vent no serien tan productives com les de la Costa Brava, però sí que són comparables a altres zones on ja s’instal·len parcs eòlics marins i on previsiblement el seu impacte seria extremadament menor.

El Mar d’Empordà reuneix uns valors ecològics excepcionals, reconeguts per les múltiples zones protegides que hi ha. Però tampoc ens deixem enganyar per uns límits cartogràfics, els ocells i les balenes no migren només a un cantó del límit d’una reserva i els processos ecològics no es donen a l’interior dels polígons d’una àrea protegida i s’extingeixen automàticament fora el límit.

Si el Mar d’Empordà concentra tantes zones protegides és perquè l’ecosistema de tota la zona és de vital importància. La conservació de la seva funcionalitat ecològica i de la seva biodiversitat és el millor actiu per la lluita contra el canvi climàtic i per a la sostenibilitat de la societat humana que en depèn.

El planeta té actualment dos reptes molt importants davant seu; una crisi de biodiversitat i una crisi climàtica.

La primera és deguda a la pèrdua constant d’espècies i a l’empobriment dels nostres hàbitats i ecosistemes que es van simplificant i van perdent capacitats. Un planeta empobrit té menys capacitat de produir els serveis necessaris per a la humanitat; aire i aigua nets, aliments, espais de lleure, habitatge, seguretat, etc. L’altra crisi, la climàtica, està molt interrelacionada amb la primera, i també té un origen humà.

Des de finals del segle XIX la concentració de CO₂ a l’atmosfera ha pujat d’unes 280 ppm a 420 ppm (parts per milió). L’efecte hivernacle combinat d’aquest CO₂ i del metà, que també generem en grans quantitats, han fet que la temperatura de la terra ja hagi pujat 1 °C en el mateix període.

Actualment, l’escalfament es va accelerant i l’increment és de 0,2 °C per dècada. Per això hi ha tots aquests pactes per ser neutres en la producció de carboni en els pròxims anys i no passar d’una pujada d’1,5 °C en la temperatura global. Aquesta fita sembla molt difícil d’assolir i molts científics calculen que ens acostem més aviat als 2 °C de pujada per l’any 2050 tot i que aconseguim ser neutres en carboni

Hi ha dues posicions extremes, amb els seus graus entremitjos, en com podem afrontar aquest repte en un futur immediat. En una banda hi ha els tecno optimistes que creuen que crearem les tecnologies adequades per reduir i eliminar l’excés de CO₂ de l’atmosfera sense haver de canviar gairebé res dels nostres hàbits. I de l’altre, hi ha els que creuen que la tecnologia no ens salvarà i que hem de canviar radicalment els nostres costums per reduir el consum d’energia i materials que provoquen la generació de tot aquest CO₂.
Probablement, la realitat estigui en un punt intermedi, però us vull fer arribar algunes consideracions per entendre millor per on podem anar aquests pròxims anys.

Recentment, s’ha presentat a Islàndia un nou projecte de captura de CO₂ atmosfèric que eliminarà 36.000 tones de CO₂ anualment de l’atmosfera. Aquest CO₂ es barrejarà amb aigua i s’injectarà al subsol on reaccionarà amb el basalt per transformar-se en una roca carbonatada i fixar el carboni definitivament.

La tecnologia ha estat provada els darrers anys amb una planta pilot 10 vegades més petita i, de fet, ja pensen en una planta 10 vegades més gran que la que ara es comença a construir.

A un ritme de 36.000 tones/any calen 1.000.000 de plantes, com la que ara es comença a construir, per ser neutres en carboni si no reduïm la generació de CO₂ que tenim actualment. Aquesta nova planta tindrà un cost aproximat de 1.000 US $ per tona de carboni segrestat, que si es multiplica per 36.000 i per 1.000.000 ens dona el cost total que pot tenir ser neutres en carboni amb aquesta tecnologia. La resposta és un 36 seguit de 12 zeros (bilions) anuals de cost!

Tot i que aquesta tecnologia segur que esdevindrà més competitiva, i assumint que pugui baixar a 100 US $ per tona, continua sent un cost altíssim. A més, ens hauríem d’imaginar la superfície de terreny que ocuparan 1 milió d’aquestes plantes i els problemes geològics que crearan a les seves comunitats veïnes com ja vam veure a Catalunya amb els terratrèmols originats pel projecte Castor.

Hi ha tecnologies alternatives més barates, com la reforestació de boscos, però que tenen un límit també en la superfície que podríem arribar a reconvertir en boscos.

Si comptem que els costos de treure el CO₂ de l’atmosfera són tan alts, em pregunto, no seria més fàcil no emetre tot aquest CO₂ que ja es troba fixat en el subsol en forma de petroli?
La indústria del petroli no hauria d’assumir en el seu preu el cost real d’emetre CO₂ a l’atmosfera?
Si en lloc de ser una indústria subvencionada fos una indústria que assumís el seu cost real la mateixa economia dels mercats energètics ja buscaria alternatives més barates i menys contaminants, i els mateixos usuaris finals també miraríem d’utilitzar fons sostenibles i reduiríem el consum global d’energia.

És cert, existeixen tecnologies que poden eliminar el CO₂ de l’atmosfera, però el més econòmic i viable encara és reduir el consum de derivats del petroli, potenciar les energies renovables, reduir el consum d’energia global amb mesures d’estalvi, accelerar l’electrificació de l’economia, i canviar les polítiques econòmiques que subvencionen els sectors de l’economia més contaminants.

A la Fundació Alive estem fent recerca en l’àmbit on es troben la crisi de biodiversitat i la crisi climàtica amb els nostres estudis sobre la capacitat dels prats marins de fanerògames (grams i posidònies) per capturar i emmagatzemar CO₂ atmosfèric. És el nostre granet de sorra a fer aquest planeta més habitable.