El Gram té una estructura guanyadora, complexa i resilient.

L’estructura de la fanerògama Cymodocea nodosa (Gram, pels amics) té una triple importància. Per un costat, li permet colonitzar espais de sediments mòbils. Per un altre, li permet crear ecosistemes de gran importància ecològica i que aporten béns i serveis que permeten mantenir el sistema costaner. I a més li permet resistir temporals de mar, que semblarien incompatibles amb la seva supervivència.

Una estructura guanyadora: Els fons marins rocosos ben il·luminats de Catalunya estan sovint recoberts per milers d’algues de diversos colors i formes. Però la major part del fons marí costaner està format per sediments mòbils, que no poden ser colonitzats per aquestes algues, ja que serien fàcilment ensorrades.

Fa uns 100 milions d’anys que les fanerògames marines varen tornar al medi marí. Després d’evolucionar a terra ferma, estaven equipades amb les novetats adaptatives del moment: tiges (rizomes), arrels, fulles, flors i fruits. I es varen trobar davant d’un gran espai format per sorres i fangs sense vegetació, on no tindrien competidors.

A la Mediterrània, cinc espècies de fanerògames varen anar conquistant nous terrenys despoblats amb els seus rizomes horitzontals i varen crear un complex sistema entrecreuat. Les arrels els hi permetien fixar-se al substrat i absorbir els seus nutrients. Quan els sediments s’anaven acumulant al damunt d’aquestes, els seus rizomes creixien verticals i evitaven ser soterrades. D’aquesta manera es va determinar la peculiar ecologia d’aquestes plantes, lluny de la forta competència que tenia lloc als fons durs de roca submergida.

Una estructura complexa: A la badia de Roses els deserts de sorra i fang es varen anar transformant mentre el Gram estenia els seus prats vegetals. Aquests entramats de rizomes, arrels i fulles creaven estructures sòlides on abans només hi havia sediments mòbils. I mentre augmentaven la complexitat de l’espai, també es creaven nous hàbitats, que a la vegada afavorien una major biodiversitat.

Ara podien créixer epífits, fixats al damunt de les fulles i rizomes, com són les algues, esponges, ascidis, hidrozous i briozous. Els rizomes acumulaven fulles trencades i matèria orgànica al seu voltant, que atreia detritívors com les holotúries i cucs. Aquesta estructura aportava aliment als herbívors com petits crustacis i alguns peixos i creava refugis on s’amagaven alevins de peixos i atreien depredadors que feien servir els prats com a terrenys de cacera.

Una estructura resilient: Durant els temporals de l’hivern els prats de Gram pateixen un desfigurament important. A les platges s’acumulen grans masses de rizomes arrencats per la força del mar, com veieu a l’entrada: L’efecte dels temporals sobre el Gram

Durant les nostres prospeccions submarines hem detectat una mostra de longanimitat per part d’aquesta delicada planta submarina. Hem observat com els seus rizomes i arrels són capaços de suportar els abusos i maltractaments de les fortes onades i els moviments de sorres dels mesos més freds. I hem observat com, durant la bonança de la primavera i estiu, tornen a créixer a gran velocitat (fins a 2 metres a l’any) arribant a recolonitzar els espais perduts.

Text: Boris Weitzmann

Fotos: Bernat Garrigós i Boris Weitzmann. Projecte Gram