Bernat Garrigós
Patró i president de la Fundació Alive
Biologist & naturalist
En el món de l’ecologia i la conservació s’està produint un canvi de paradigma prou important per a dedicar-hi un article extens, però si voleu aprendre’n més coses, us recomano que llegiu el llibre “Rewilding, The radical new science of ecological recovery” dels autors Paul Jepson & Cain Blythe.
La versió anglesa té un llenguatge molt planer a l’abast d’un públic poc tècnic, però també trobareu el llibre en la seva versió castellana si us ha de ser més fàcil, “Rewilding: La nueva ciencia radical de la recuperación ecológica”.
La renaturalització (rewilding en anglès) és una tendència força recent de conservació de la natura que està agafant força a Europa, que n’és pionera, però que també es comença a estendre a altres parts del món. La renaturalització es fonamenta en un nou cos científic de l’ecologia terrestre que estem coneixent d’ençà del tombant de segle.
Bàsicament, els nous descobriments en ecologia parteixen d’un millor coneixement de la paleoecologia o ecologia del passat que ens està fent veure que alguns dels conceptes d’ecologia actuals no són ben bé com creiem fins fa pocs anys.
Ecologia del passat
En el passat les faunes de tots els continents es caracteritzaven per la presència de mega herbívors que tenien un paper d’enginyers dels ecosistemes, ja que els alteraven profundament. La desaparició dels dinosaures va deixar un món buit de grans animals, i els milions d’anys posteriors de clima càlid i humit van veure com els boscos s’estenien espessos per bona part de la terra. En aquest entorn boscós es van conformar els grans grups d’herbívors, els proboscidis (mastodonts, elefants i mamuts), els ruminants (cérvols, girafes, vaques i ovelles) i els hipsodonts (cavalls i ases).
A partir d’antecessors més petits van anar evolucionant cap a formes més grans i el seu impacte en l’ecosistema va ser espectacular. Ara sabem que els darrers 30 milions d’anys els grans boscos es van anar obrint per l’acció d’aquesta megafauna i es van formar hàbitats més oberts de bosquines, sabanes, deveses i altres combinacions de prats herbacis, matolls i arbres. Aquest entorn va provocar una explosió de biodiversitat que ocupava petits nínxols en aquesta gran diversitat d’hàbitats i donava estructura i resiliència a aquells ecosistemes.
Les grans extincions de megafauna
Aquells hàbitats oberts van anar minvant al mateix temps que la megafauna desapareixia a la major part dels continents. Es considera megafauna els animals que superen els 40 kg de pes. Durant molt de temps es va atribuir la desaparició d’aquesta fauna als períodes de glaciacions que han afectat que la terra els darrers milions d’anys, i així s’explicava per exemple la desaparició dels mamuts al continent europeu. Ara, però, tenim molts estudis científics que minimitzen la responsabilitat de les glaciacions i en responsabilitzen una espècie en augment, l’home.
Les grans extincions de megafauna han afectat sobretot els continents més allunyats d’Àfrica. A Amèrica es va extingir cap a un 80% de la megafauna, formada per mamuts, peresosos de terra gegants, armadillos gegants, cavalls i altres espècies, a Austràlia en va desaparèixer un 70% de la megafauna, a Euràsia un 55% i només a Àfrica l’extinció va ser més baixa, d’un 16% només, segurament perquè l’home va aparèixer abans en aquell continent i els animals s’hi van poder acostumar al llarg de milers d’anys.
Per contra, quan l’home va arribar a Amèrica i Austràlia, la megafauna no li tenia cap mena de por i no en fugia, per la qual cosa les extincions es van produir en pocs segles després del primer contacte amb l’home. Precisament és a l’Àfrica, on ha sobreviscut més megafauna on també queden més grans hàbitats oberts com les sabanes i altres espais amb pastures.
Aquests grans canvis ecosistèmics també ens han dut a assumir que l’hàbitat natural a Europa i altres continents són els boscos extensos i espessos, el clímax de la successió ecològica. Però noves tècniques d’anàlisi de pol·len d’herbàcies i d’estructures silíciques de les herbes ens demostren que aquests continents també estaven coberts de grans espais oberts i de tota la seva fauna associada, molt més diversa que la del bosc tancat i espès.
Els nous experiments de la renaturalització
Armat amb aquests recents descobriments científics, equips de biòlegs de la conservació estan provant tècniques de restauració d’hàbitats i recuperació de la biodiversitat mitjançant l’ús de grans herbívors, amb resultats sovint espectaculars.
A Europa on l’espècie de vaca extingida, l’auroc, ja no es troba entre nosaltres, s’estan utilitzant races de vaques antigues que conserven gran part de la genètica de l’auroc, o fins i tot s’utilitzen els tauros, una raça de barreja de diverses races antigues i que s’està seleccionant per semblar-se a les restes d’ADN que es coneixen de l’antic auroc .
També s’estan fent servir cavalls, sobretot les races antigues que s’assemblen als antics cavalls europeus, els tarpans, com serien els cavalls de la Camarga, una raça molt rústica i que s’usa en diversos llocs de Catalunya, també coneguts com a cavall d’aiguamoll. I el darrer dels grans herbívors europeus és el bisó europeu, molt similar al conegut bisó americà i que es va salvar només a partir dels darrers 12 exemplars que es van poder salvar de l’extinció.
Aquesta nova tècnica de conservació, la renaturalització, es diferencia de la conservació tradicional en diversos aspectes, no sense controvèrsia per part de certs sectors més tradicionals i institucionals de la conservació. Així com la conservació tradicional parteix de punts de referència en el temps més recents, de diverses desenes d’anys a alguns segles enrera la renaturalització agafa com a punt de referència el plistocè, el temps abans de les grans extincions.
Aquest punt és cabal, ja que com hem vist abans els hàbitats han evolucionat amb les desaparicions de megafauna, i la renaturalització troba com a referència espais més oberts, i la conservació tradicional parteix d’un ideal de més boscos continus a Europa.
La conservació fins ara s’ha centrat en la preservació d’unes comunitats i una biodiversitat concreta, amb llistes d’espècies amenaçades, i la renaturalització busca la recuperació de processos ecològics i els restabliments de cicles nutrients. Té doncs un enfocament més sistèmic.
Així mateix, la renaturalització aconsegueix comunitats i hàbitats no buscats, ja que els processos dicten les espècies que retornen, sovint ocasionant sorpreses biològiques inesperades.
Oostvaardersplassen i Knepp, dues experiències pioneres europees
A Europa hi ha dos projectes pioners i emblemàtics de renaturalització, el primer a Oostvaardersplassen, a Holanda, on els ecòlegs van descriure l’impacte de les oques en la creació d’hàbitats oberts i que després van complementar amb la introducció de vaques i altres mamífers de gran mida amb molt bons resultats.
I l’altre projecte important és de la renaturalització d’una granja d’unes 1.500 Ha a Knepp, al S d’Anglaterra, on els seus propietaris van aturar el sistema agrícola tradicional que practicaven i van deixar de llaurar la terra per alimentar vaques en una explotació que s’estava empobrint cada cop més.
Amb la introducció de processos de pastura amb races antigues de vaques i la reintroducció de castors han aconseguit invertir la situació econòmica de l’explotació i al mateix temps recuperar les millors poblacions de rossinyol, tórtora de bosc, i papallones de tot el país. Hi ha un llibre molt extens i complet sobre aquest projecte escrit pels propietaris de Kepp, Charlie Burrell i Isabella Tree, a The Book of Wilding.
La renaturalització es troba fent el pas de la teoria ecològica a la pràctica de la gestió, no sense oposició i contratemps inicials, però apunta a una nova tècnica que augmentarà molt en un futur a mesura que els estudis científics corroborin les teories sobre les quals se sustenta aquesta pràctica.
Una dels avantatges de la renaturalització i en contraposició al moviment ambientalista que comença pel 1970, és el missatge d’esperança que aporta. Fins ara el missatge era un missatge principalment basat en les pèrdues, les extincions, els problemes de superpoblació i les restriccions per la conservació d’espais i espècies, un missatge més pessimista que molta gent ja no vol escoltar.
La renaturalització vol aportar un missatge més positiu, de creació de nous models de convivència amb la natura, compatibles per exemple amb les explotacions de carn de pastura de qualitat i el turisme, la innovació en la gestió, la tecnologia i unes expectatives obertes dels seus resultats.
