Boris Weitzmann
Biòleg associat a la Fundació Alive
Biologist
Els pops són animals invertebrats increïbles. Poden canviar el color i la textura de la pell a voluntat i saben resoldre problemes complicats. El seu cervell té tantes neurones com les d’un gat, i li permet ser un dels animals més intel·ligents del mar. Però, sorprenentment, aquestes neurones estan repartides entre els vuit braços amb capacitat de decisió pròpia i, a més, es poden regenerar a voluntat.
El pop es reprodueix només una vegada i mor
Els pops, sèpies i calamars són animals semèlpars (del llatí semel ‘una sola vegada’ i pari ‘engendrar’) i com a tals es caracteritzen per tenir un únic episodi reproductiu abans de morir. De fet, la mort després de la reproducció és part d’una estratègia global que inclou utilitzar tots els recursos disponibles per maximitzar la reproducció, a costa de la continuació de la vida.
Això ens resulta molt estrany a nosaltres, que som animals mamífers, perquè ens reproduïm més d’una vegada i vivim molt més enllà de la nostra edat reproductiva. Però és una estratègia que té sentit si considerem que tot el propòsit de la vida és transmetre els teus gens.
Estratègia de vida en un sistema finit
L’energia d’un individu és limitada (recordem que vivim en un planeta finit, en què el creixement il·limitat no hi té cabuda), i aquest ha d’escollir entre invertir en continuar creixent o en reproduir-se. I val a dir que els pops, les sèpies i els calamars són mol·luscs que creixen molt de pressa consumint gran quantitat d’energia i de recursos.
El cas és que les femelles d’aquests cefalòpodes que han estat fecundades, ponen els seus ous (molts ous) i poc temps després el seu cos es descompon i acaben morint. És una situació semblant a l’obsolescència programada que determina la fi de la vida útil d’un producte.
I pel que sembla és la glàndula òptica qui controla la mort dels adults després de la reproducció. Aquesta glàndula provoca una muntanya russa d’hormones que sembla tornar bojos a aquets mol·luscs. Això s’observa tant al pop de roca (Octopus vulgaris), on la mare cuida, ventila i protegeix els seus ous dins d’una cova, com a la sípia (Sepia officinalis) i al calamar (Loligo vulgaris), on la mare amarra els seus ous a un substrat sòlid i els abandona a la seva sort sense invertir en cura parental.
I per què?
La ciència encara es pregunta per què aquests animals, que han evolucionat cap a una tecnologia animal sorprenent i una intel·ligència d’altíssim nivell, acaben la seva vida d’aquesta manera sobtada, causant la seva pròpia mort i amb una esperança de vida de tot just un any. Una forma de vida que podria recordar a la famosa frase de James Dean:
Viu ràpid, mor jove i deixaràs un cadàver bonic”.
Aquesta estratègia podria ser una manera de protegir les seves cries davant el canibalisme dels seus pares. O també el control natural d’un súperdepredador que podria continuar creixent indefinidament dins d’un sistema finit. Com podria ser el cas del Kraken o Cthulhu en la mitologia.
