Bernat Garrigós
Patró i director de la Fundació Alive
Biologist & naturalist
El passat 25 de gener d’enguany, la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Palamós van organitzar una xerrada dins el cicle de conferències “Pesca i Ciència” per a donar a conèixer els resultats de diversos estudis als vedats de pesca que es troben als fons de plataforma, davant la costa empordanesa. Els resultats són encoratjadors fins al punt que a la presentació vàrem poder sentir alguns pescadors defensant la creació de reserves marines on no es pugui pescar.
Aquest és un canvi que feia temps que esperàvem, ja que fins ara el sector pesquer ha estat, en general, contrari a la creació de reserves. Però anem a pams.
Quines són les eines més habituals que s’han utilitzat per a la conservació dels recursos pesquers?
Bàsicament, són de tres tipus: la veda parcial i la reducció de pressió pesquera, els mètodes selectius i la veda total o reserva.
Veda parcial
La veda parcial consisteixen a reduir la pressió temporalment en una zona pesquera determinada. Aquestes són les mesures més usuals avui en dia. Durant uns dies, setmanes o mesos, els pescadors no surten al mar a fer la seva feina, donant un temps als estocs de peixos per a recuperar-se. Els seus efectes són de curta durada, i en general no estan servint per a aturar la davallada continua i a llarg terme dels estocs de peixos. La majoria de les espècies marines estan sobreexplotades i aquesta és la primera mesura que s’aplica per intentar frenar la davallada.
Reducció pesquera
Una variant de la veda parcial per a recuperar els estocs és limitar els dies que els pescadors poden sortir a mar. Aquesta és una de les eines afavorides dels reguladors europeus. L’impacte és temporal també, ja que després de les vedes la pressió torna a ser alta i ràpidament es captura l’estoc augmentat de peix.
Una altra opció és la retirada de llicències de pesca o de potència de barques, sovint amb una indemnització pels afectats. Aquest és un mètode molt efectiu i durador, ja que treu pressió real a llarg terme. La sobreexplotació és bàsicament fruit de l’increment de l’esforç pesquer, de més potencia de barques i més tecnologia, i tot plegat ha dut a la pesca i extracció per sobre de la capacitat biològica dels estocs per a recuperar-se.
Mètodes selectius
Un altre grup de mesures molt importants i efectives són la utilització de mètodes selectius, per exemple augmentant el forat de malla de les xarxes d’arrossegament de 40 mm a 50 mm de llum. Aquest és un mètode que s’ha comprovat molt efectiu per algunes espècies. L’increment del forat permet que s’escapin peixos que estan a punt per criar i, per tant, ajuden a la recuperació de l’estoc. Un altre problema és que alguns tipus de pesca poc selectius, com l’arrossegament, els palangres i les xarxes fantasmes, capturen grans quantitats d’espècies no comercials, tant de peixos sense valor econòmic, com d’aus, mamífers o tortugues. Una major selectivitat de la pesca permet reduir aquestes captures accidentals i ajuda a conservar una comunitat més estable i rica.
Veda total
El darrer grup de mesures de conservació és la delimitació de zones protegides, amb una veda total, sense pesca de cap mena i de caràcter permanent. A Catalunya hi ha una xarxa molt extensa de reserves de fondària, per a gestionar la pesca de lluç, escamarlà i gamba principalment, i algunes reserves petites al litoral, però de gran impacte, com són les reserves de les Medes i el Cap de Creus, que estan regulades per llei.
Efectes positius, però no suficients
L’efecte de les reserves també és considerable, i no només permeten conservar el recurs pesquer concret sinó tota la comunitat d’espècies acompanyants i les seves funcions ecosistèmiques.
A les presentacions dels investigadors de la Universitat de Girona ens van ensenyar com les reserves de lluç, roger i escamarlà, permetien l’augment mitjà de la talla de peixos que viuen dins la reserva, i també la seva densitat, arribant-se a detectar densitats de peix i marisc fins a 10 vegades més altes dins les reserves que fora d’elles. Aquesta major densitat té un efecte extraordinari a les zones properes a les reserves, i els investigadors han demostrat com fins a 5 km de les reserves les captures són més altes que a les zones sense reserves, multiplicant-se fins a 5 vegades gràcies a la protecció.
Els avantatges de les zones de veda són importants i quantificables, amb un balanç molt positiu, però malauradament no estan encara revertint la tendència general de les poblacions i les captures pesqueres a tot el territori marí català. A les zones protegides les tendències negatives es frenen o fins i tot s’inverteixen localment, però no prou encara per a ser les úniques mesures necessàries per a la gestió marina catalana. Les reserves són necessàries però no suficients.
Aposta per zones de veda, una tasca de tots
Personalment, l’impacte de la jornada va ser sentir explicar a alguns pescadors d’arrossegament com les reserves els ha millorat la seva qualitat de vida, ara pesquen més, a millor preu i treballant menys. Han recuperat temps per dedicar a la família i la feina ha deixat de ser esclavitzant.
Aquí cal també agrair la feina d’alguns polítics, com el director general de pesca, el Sr. Sergi Tudela, que han estat valents d’aplicar polítiques de gestió innovadores, que van més enllà de les polítiques europees bàsicament centrades en la reducció d’hores de pesca. Catalunya s’ha emmirallat en països més valents en gestió pesquera, principalment de l’esfera angloparlant com són Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i el Canadà que han aplicat xarxes de reserves, com les que nosaltres ara estem demostrant que són efectives.
Pensem que aquesta és la feina dels polítics, aplicar polítiques que afavoreixin el bé comú i no que siguin només defensors corporatius dels seus clients sectorials. Defensant els interessos dels pescadors actuals, sense pensar en tot el país i les generacions futures, no porta enlloc. Cal treballar per a tots, pels pescadors i per la societat en general.
30×30 … i més!
Ara que els organismes internacionals s’han posat d’acord en establir que el planeta necessita una protecció del 30% dels seus ecosistemes per a poder funcionar mínimament i sustentar l’espècie humana, també és l’hora de ser valent i treballar per la creació de zones de veda que protegeixin el 30% de les aigües litorals. Reserves com les illes Medes i el Cap de Creus han demostrat que petites zones sense pesca permeten una recuperació espectacular de les poblacions de peixos i que aquests es pesquen a les zones perimetrals afavorint als mateixos pescadors que han sacrificat no pescar en una zona determinada.
Les reserves de lluç i escamarlà, dins la seva dificultat, són “fàcils” de crear. Només el col·lectiu de pescadors d’arrossegament hi tenia accés anteriorment i, per tant, negociant amb un sol col·lectiu s’han pogut dur a terme. Les reserves litorals i les seves regulacions afecten a la pesca d’arts menors, als pescadors esportius, als pescadors de fusell, als submarinistes, a la nàutica i a tants altres col·lectius que gaudeixen i viuen al litoral.
Les zones de veda funcionen, la pesca augmenta, els ecosistemes milloren i es tornen més resilients. Ara és l’hora de treballar per crear més reserves.
