Un article publicat a la prestigiosa revista Science aquest mes de maig ha posat en primera plana la toxicitat de les cremes solars per a l’ecosistema marí. Els seus autors són Bill Mitch i Djordje Vuckovic, professor i doctorand d’enginyeria ambiental i civil de la reconeguda Universitat de Stanford.

Ja fa anys que sabem que alguns compostos de les cremes solars són tòxics per la fauna i flora dels nostres oceans. I per culpa de les 14.000 tones de cremes solars que arriben al mar anualment el 40% dels esculls de coralls litorals han començat un procés de degradació.

Els governs de les Illes Verges, Palau, Aruba i Hawaii ja han aprovat, entre el 2015 i el 2018, diverses legislacions per prohibir alguns dels compostos més tòxics de les cremes solars com són l’oxibenzona i l’octinoxat. Els seus efectes van més enllà dels coralls, i també afecten les anemones i fins i tot alguns ocells aquàtics, en els quals s’han trobat els compostos tòxics en els ous d’aquestes aus que nidifiquen al parc nacional de Doñana. Els seus efectes tòxics encara s’estan estudiant tant en humans com al medi ambient i, com sovint passa en la ciència, en unes primeres etapes d’un nou descobriment hi ha molts sectors que posen en dubte aquests estudis.

Un pas més en la investigació de les cremes solars

Ara el nou estudi va una mica més enllà i no només recull l’efecte tòxic d’aquests compostos sinó que a més n’explica el mecanisme biològic. L’estudi publicat a Science detalla que els coralls i les anemones absorbeixen l’oxibenzona i transformen aquesta molècula en una fototoxina, una altra molècula que només és tòxica en presència de la llum.

Els investigadors van criar anemones en presència de l’oxibenzona en dos grups diferents, un amb presència de llum diàriament i un altre en la foscor. El grup d’anemones amb presència de llum moria abans de disset dies i del grup a fosques no hi havia cap baixa durant les 3 setmanes que durava l’experiment. Els éssers vius tenim diversos mecanismes de defensa davant dels contaminants. Un d’aquests mecanismes és la modificació de les molècules de contaminants tot afegint una molècula de sucre al contaminant per fer-lo més soluble i així el cos el pot expulsar més fàcilment. En aquest cas sembla que en afegir aquesta molècula de sucre a la molècula de l’oxibenzona la transforma en una molècula més tòxica que la molècula original.

Els investigadors de Stanford han demostrat que les cèl·lules humanes també poden transformar l’oxibenzona en la seva variant més tòxica i fotosensible, però que aquesta no seria tòxica dins el nostre cos on no arriba a la llum, però sí que ho podria a ser a la nostra pell exposada a la llum solar. Tot i que alguns fabricants de cremes solars ja han començat a comercialitzar cremes lliures d’oxibenzona, estan utilitzant molècules similars per a substituir-les. Aquestes noves molècules són semblants en estructura a les que s’estan retirant i podrien patir el mateix procés de modificació i transformació en una fototoxina només tòxica en presència de la llum.

Calen més estudis per anar confirmant aquestes troballes, però aquesta podria ser una de les vies amb les quals podem entendre la pèrdua de diversitat dels nostres mars. Concretament, la nostra costa pateix una freqüentació massiva de turisme a l’estiu que usa cremes solars i que, per tant, aboquen tones de compostos químics artificials cada any a les nostres aigües i això ens permetria començar a explicar la pèrdua de diversitat en musclos, petxines, pops i peixos que pateix la nostra costa.

A la Fundació Alive promovem la recerca que ens ha de permetre descobrir aquests mecanismes de degradació dels nostres ecosistemes i espècies i posteriorment poder proposar actuacions de millora per un ús més sostenible de la nostra mar.

El 26 de gener és el Dia Mundial de l’Educació Ambiental i el bon amic Bernat Garrigós, màxim impulsor de la Fundació Alive, de la qual tinc el privilegi de ser membre del seu Patronat, em demana un article sobre educació ambiental.

La Fundació Alive té com a objectiu principal la difusió de coneixements sobre la Natura, especialment sobre el medi marí, per ajudar a conscienciar sobre els seus valors i problemàtica, així com contribuir a la seva conservació. Per tant, l’educació ambiental és una eina bàsica per aconseguir aquests objectius.

Com a primer director del parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, del 1984 al 1998, ens vàrem enfrontar a un problema greu: després de molts anys de degradació d’aquest espai i persecució de la seva fauna, realment hi havia pocs ocells aquàtics per ser observats. Milers d’escolars i visitants en general venien encuriosits per visitar aquella zona humida protegida, finalment, després d’una llarga campanya de defensa. Durant aquests anys, un gran percentatge d’aquests visitants se n’anaven realment decebuts per no haver vist res que, al seu criteri, meresqués la visita.

La primavera del 1986, per pura casualitat, ens va arribar als Aiguamolls un pollet de cigonya de pocs dies. La que més tard es va convertir en la famosa i emblemàtica cigonya Guita. Per a qui no  sàpiga o no recordi la història de la Guita, val la pena fer-ne cinc cèntims. 

La cigonya Guita va néixer en una incubadora d’una granja de pollastres el 12 d’abril del 1986, ja que els quatre ous del niu d’Albalate de Cinca varen ser baixats del campanar per poder fer-hi unes reparacions absolutament imprescindibles. Els adults de cigonya varen abandonar el niu, però la gent del poble va salvar els ous, com a mostra d’estima cap a l’espècie. Per sorpresa del propietari de la granja, el 12 d’abril varen néixer dos pollets de cigonya, que va encomanar a Matilde Cabrera, una biòloga de la “Diputación General de Aragón”.

L’amiga Matilde, sabent del nostre interès per les cigonyes, ens va dir si les volíem. La resposta va ser ràpida, i precisament en Bernat Garrigós, que aquell any feia una estada com a voluntari als Aiguamolls, i en Robert Pradell, varen sortir d’urgència cap a Saragossa. Malauradament, un pollet ja havia mort, i vàrem adoptar l’altre, la Guita. El nom li ve de les entranyables coces que feia de petita.

Va viure la infància a la Plaça del Bruel, seu del Parc en aquell moment, i a Tortellà, a casa de la família Garrigós Castro. Quan tenia dos mesos, amb molta pena, la vàrem ingressar a l’aviari del zoo de Barcelona, per tal que comencés a agermanar-se amb 4 exemplars que el Parc Zoològic ens havia cedit.

El 22 de març del 1987 la Guita i les seves quatre amigues varen tornar als Aiguamolls. Va ser el dia de la cloenda d'”Encara soc viu”, el cap de setmana en què 2.100 nois i noies dels Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, es varen dedicar a treballar voluntàriament per la conservació. A part de les cigonyes, aquell cap de setmana també varen arribar els cignes, regalats per Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, fent així la seva primera vinguda oficial als Aiguamolls, que seria seguida de tota una altra sèrie de visites privades i en família.

Durant els anys següents es varen fer festes per celebrar els aniversaris de la Guita, es va publicar un llibre amb text de Jordi Jané i dibuixos de Ramon Pujolboira, i el guitarrista i compositor Toti Soler li va dedicar una cançó.

Com que havia sigut criada per humans i sense contacte les primeres setmanes de vida amb altres cigonyes, va quedar impremtada d’humans i, per exemple, quan arribaven escolars al Cortalet, entrava al Centre d’Informació, s’enfilava al taulell i saludava als nens. Clar, aquells nens i nenes quedaven absolutament seduïts per la cigonya, i llavors era molt més fàcil transmetre missatges d’educació ambiental. Així  vàrem descobrir la tècnica de l’atracció de la fauna de cara als escolars. A aquesta disciplina la vàrem batejar com a Seducció Ambiental, com a tècnica introductòria de l’educació ambiental.

Seducció ambiental, una tècnica d’atracció de la fauna

De fet, qui ja havia descobert la Seducció Ambiental, sense anomenar-la així, havia estat el gran comunicador que va ser Félix Rodríguez de la Fuente, amb els seus programes televisius, que varen canviar la mentalitat de tots els habitants de l’Estat. Als Aiguamolls vàrem anar afinant aquesta disciplina amb el pedagog i bon amic Quim Franch.

Posteriorment, vàrem aprofitar la consolidació de la població de cigonyes a l’Empordà, i sobretot la reintroducció de la llúdriga, per avançar molt més en la Seducció Ambiental. Cadascuna de les llúdrigues alliberades ho era a un poble diferent de les conques de la Muga i del Fluvià, i sempre convocant els escolars, a qui prèviament s’havia explicat la història de la reintroducció i podien veure la llúdriga dins la caixa de transport.

A la una foto on es veu una llúdriga sortint de la caixa i anat cap al riu, davant d’un grup d’escolars. Aquells nens i nenes fan una cara d’íntima satisfacció, que segur que els marcarà en positiu per la resta de les seves vides. Això és la Seducció Ambiental.

Aquesta Seducció Ambiental és la que ja està aplicant també la Fundació Alive amb la fauna marina, un gran món, el marí, encara per descobrir per la majoria de gent. De petits tots hem gaudit buscant animalons entre les roques o a la sorra de les platges. Es tracta de potenciar aquesta curiositat per ensenyar, fer estimar i ajudar a conservar, ja que també és un món que es troba en perill i cal ajudar a gestionar millor.

Totes les espècies tenen el seu interès i mereixen atenció, però és evident que és més fàcil seduir el gran públic amb un dofí o una foca, que amb un petit crustaci, per meravellosa que pugui ser la seva vida i adaptacions. El gran avantatge d’aprofitar les espècies emblemàtiques, també anomenades espècie paraigua, és que sota seu s’aixopluguen i s’aprofiten de la protecció totes les altres.

Fent Seducció Ambiental amb les llúdrigues, per exemple, també s’aprofitaven de la consciència ambiental i de la millor protecció dels rius, aconseguida per aquesta espècie emblemàtica, totes les altres espècies que viuen als mateixos hàbitats de rius i estanys.

Al nostre Mediterrani tenim diversos projectes de reintroducció que poden suposar un gran impuls per la Seducció Ambiental, com poden ser el de les tortugues marines, l’àguila pescadora i la foca mediterrània o vell marí.

Poca gent sap que la foca mediterrània es trobava encara a la costa mediterrània ibèrica fins als anys 70 del segle XX i, per tant, és totalment viable la seva reintroducció. Vaig tenir el privilegi de visitar les colònies de Cabo Blanco, a l’antic Sàhara espanyol. Em vaig creuar la mirada amb dues femelletes joves que em varen venir a veure, encuriosides, a pocs metres de distància. Puc garantir que qualsevol persona que pugui observar les foques, quan les tinguem als tancats de prealliberament si prosperen els projectes, quedarà absolutament enamorada de l’espècie i es convertirà en una gran defensora del mar.

La Fundació Alive té molta feina per fer. De moment ja n’ha fet molta i de molta qualitat, o sigui que està molt ben encaminada. Segur que aprofitarà al màxim els ressorts de la Seducció Ambiental per incidir, també al màxim, en la necessària educació ambiental, i esperem que sigui per molts anys!!

Jordi Sargatal Vicens

Batet de la Serra, gener del 2022